Públic o privat?

Il·lustració d'Alejandra Morenilla

Debat habitual aquest de triar entre lo que és millor, lo públic o lo  privat. Aquest debat se sol associar, a tindre un pensament d'esquerres o de dretes.

L'origen d'aquests termes és francés. Ve de l'Assemblea Constituent després de Revolució Francesa. Els favorables al poder absolut del rei s'asseien a la dreta del president d'aquesta assemblea i els que superposaven la sobirania del poble per damunt del poder del rei es van asseure a l'esquerra.

Baix el meu punt de vista, lo públic i lo privat poden conviure.  Però, cal diferenciar entre un servei públic i un negoci privat.

Tot depèn de la gestió que el govern fa dels diners públics que rep a través dels nostres impostos i cotitzacions socials.

Un servei públic, busca el be comú per damunt de l'individual que és l'objectiu del negoci privat.

Hi ha una estructura de serveis públics bàsics que no haurien de desaparèixer: l'educació, la sanitat, les pensions i també la seguretat ciudadana (policia), compte, també la gestió de l'aigua. Serveis que històricament han diferenciat Europa dels EE.UU i amb gran rellevància en l'Estat espanyol. Es,  l'anomenat estat del benestar.  Terme que va nàixer a Anglaterra després de la 2ª Guerra Mundial i que tracta d'assegurar unes garanties socials.

Els actuals gestors dels diners públics fomenten, com ja vam veure, els plans de pensions privats, la sanitat privada i l'educació privada. I intenta relegar els serveis públics bàsics perquè siguen percebuts com algo de segona categoria i que es millor lo  privat. Sense tenir en compte que el personal que treballa a oferir aquests serveis són grans professionals en les seues diferents especialitats.

Baixades del sou és una bona manera per a fer que la classe funcionarial es desmotive i perda per tant l'interès pel seu treball, el d'oferir un servei públic.

Hem de tenir en compte també que gaudeixen d'uns beneficis als quals no tenen accés la resta de treballadors del sector privat: Alguns d'aquestos drets també haurien de tindre els treballadors del sector privat (els tenen a nivell teòric).

• Un funcionari pot exercir els seus drets socials, per exemple la baixa de maternitat o dret a fer vaga, sense que tinga represàlies sobre el seu lloc de treball. 
• Poden beneficiar-se de les excedències de treball, conservant els drets d'antiguitat en cas de tornar al seu lloc de treball.
• Formació per a estar actualitzat constantment.
• A més dels dies de vacances, els funcionaris també poden gaudir dels dies d'assumptes propis, dies lliures que els pertanyen i que poden gaudir al llarg de l'any.
• Fins ara, era un lloc per a tota la vida, per la qual cosa tenen una gran estabilitat i seguretat que cap altra empresa t'oferirà.

També tenen els seus inconvenients:

• La falta d'organització a nivell de gestió, les excessives jerarquies existents i els mitjans obsolets de la majoria d'administracions.
• Superar les oposicions, temps, diners, esforç físic, mental i, en ocasions, compaginar estudis amb treball.

L'Estat hauria de garantir un servei públic de qualitat invertint en majors recursos, tant a millorar i modernitzar infraestructures com en personal necessari per a donar cobertura a les necessitats derivades de la demanda social, horaris més amplis en els col·legis, per exemple, suficient personal en ambulatoris locals, un altre exemple.

Tornant a centrar-nos en el tema objecte d'aquest post. Què és millor lo públic o el privat? 

Com tot en aquest món, és relatiu, depèn de la percepció que tinga cadascun de les coses. Com ja he dit abans, el privat cerca la satisfacció individual del seu client i es va a centrar a obtenir la rendibilitat econòmica. El  servei públic cerca el bé comú sense necessitat, fins ara, de centrar-se en objectius econòmics. Dic fins ara, perquè tinc entès que als metges del sector públic els estan posant objectius de despesa farmacèutica. És a dir, com menys despesa pública farmacèutic recepten, més diners cobraran. Açò és un clàssic de la gestió empresarial privada.

Crec que el problema que té lo públic, és la falta de recursos tant d'estructura com de personal per a poder cobrir tota la demanda social. Per exemple, les llistes d'espera en la sanitat. Cosa que depèn dels gestors dels diners públics que son de tots.

Com sempre aquesta és la meua opinió personal.